Allò que és impossible a la punta dels dits.

Fa dies que dono voltes a la necessitat personal d'acomiadar-me de Vicens Ferrer en aquest bloc. Però ha escrit tanta gent sobre ell, sobre la seva vida i sobre el miracle d'Anantapur que només podria repetir-me amb malaptesa un seguit d'idees poc originals. Intentaré de totes maneres dir quelcom més que sobre la persona, sobre el sentit de la seva vida.
Vicens Ferrer ens ha ensenyat que no hi ha res impossible, i ha jugat durant 50 anys contra la idea establerta de què és gairebé irrealitzable el somni d'un món més just, més equilibrat i més en sintonia amb l'home. Durant mig segle ha tingut a la punta dels dits la resposta i l'ha aplicat en un dels llocs més inhòspits d'aquesta terra: Anantapur. I la seva actuació ha estat sàvia, enormement intuïtiva segurament, però ha donat en la diana. Primer perquè va tenir clar que el camí de la salvació no era el camí de la paraula sagrada o la fe estoica d'algunes doctrines, sinó l'acció. El camí ha passat per l'educació de la gent (especialment dels nens i les nenes), l'aplicació d'un model econòmic humil però efectiu: amb una ajuda bàsica (apadrinaments) i valorant molt bé els objectiu, els homes i les dones d'aquesta zona de l'Índia havien de construir el seu futur, implicar-se ells i elles -sobretot elles- en la sortida de la misèria que els tenia arraconats. Avui el projecte de Vicens Ferrer ha assolit uns nivells que des d'aquí ens costa visualitzar -perquè també ens costa endevinar el nivell de pobresa de la zona-, però les persones que l'han viscut ens ho continuran explicant com ha fet Vicens Ferrer, perquè continuem ampliant el nostre compromís amb el projecte.
Jo crec que mai agrairem prou a Vicens Ferrer que hagi viscut entre nosaltres i ens hagi ensenyat tantes coses petites i que hagi escampat tant amor. Allà on siguis, gràcies!

Matar el missatger.

Sembla ser que a l'antiguitat alguns reis tenien el mal costum de matar el missatger que portava males notícies. Però, és clar, aquesta mort inútil no servia per canviar la dura realitat. La mala notícia no deixava de ser això, una mala notícia.

De la mateixa manera que els monarques antics, la plana major del PP dedica tots els seus esforços no en canviar la deriva escandalosa d'alguns dels seus membres, deriva que sembla haver-se convertit en costum, sinó que cerquen tot tipus de munició per disparar contra el missatger. D'aquí la persecució que pateix el jutge Garzón en moltes instàncies, fins i tot per companys de professió.

Ni per un moment han intentat fer una reflexió absolutament necessària sobre les situacions de corrupció, nepotisme i espionatge que està travessant el seu partit. No es qüestiona que alguns dels seus membres, amb responsabilitats polítiques molt significatives, tinguin comportaments totalment indesitjables i fins i tot delictius, sinó que prefereix qüestionar el missatger. No els importa la veritat, sinó que la veritat se sàpiga. Aquest és el seu problema. En el fons vénen a dir que robar, espiar, acceptar regals d'empreses que després reben encàrrec d'obres no és el problema, sinó que el missatger ho digui. Aquest és el veritable criminal, el "boques", el que els acusa encara que tinguin proves. Bé, si té proves, pitjor. Al final s'acaba parlant més del missatger que del delicte. Però per molt que ho vulguin tapar, la veritat és tossuda i, al final, s'acaba imposant. El temps ens dirà en què acaben molts dels assumptes que actualment es dirimeixen en els jutjats. La Justícia, encara que de manera lenta, s'acabarà imposant. Tot és qüestió de temps, segur!

L'ampliació de la zona de vianants del carrer Església gairebé enllestida.

La darrera setmana de maig l'ampliació del carrer Església entre els carrers Indústria i Cervantes estava pràcticament enllestida. Només quedaven alguns retocs a la cruïlla d'Església i Cervantes i alguns detalls finals en alguns punts.

No és òbviament una obra trencadora ni estèticament renovadora, ja que hem seguit el mateix model dels trams anteriors. Penso que no podia ser d'altra manera per donar-li unitat al conjunt. Però l'efecte és força satisfactori, especialment perquè és un tram que té més amplada que els anteriors. També penso que era la reforma que necessitava aquest troç de carrer, quan t'anadones de la quantitat de vianants que transiten aquest espai. Ara aquest tram forma una unitat amb les zones anteriors que ha de fer que aquest carrer funcioni com un tot a nivell comercial i de passeig.

Què pesa més?

Estem a pocs dies d'anar a votar als nostres representants a Europa. Totes les opcions són vàlides i cada partit intenta col·locar el seu discurs, especialment els partits minoritaris que tenen més problemes per fer sentir la seva presència. Ens agradi o no, el vot es dilucidarà entre els dos grans partits amb més representació social: PSOE (PSC) i PP. La majoria de votants hauran de triar entre un d'ells. I aquesta tria s'hauria de fer en relació a les propostes presentades per cada un dels partits i, naturalment, per la seva actuació política en el dia a dia. No és només pensar què poden fer a Europa, sinó què fan habitualment a Espanya, quina és la seva actitut i quin el seu comportament domèstic.

Què pesa més en aquestes eleccions?

Com la crítica al PSOE (PSC) l'ha de fer els altres, jo voldria evidenciar alguns punts fluixos del PP. I per això voldria plantejar algunes preguntes.

Pot guanyar les eleccions eruropees un partit que...

1. té el més alt índex de càrrecs públics implicats en problemes de corrupció urbanística?

2. té problemes de corrupció generalitzada en concessions administratives i altres tipus de contractes, especialment contractant obres i serveis als seus "amics"?

3. necessita que les empreses concessionàries els paguin el vestuari?

4. ha defensat un sistema econòmic rabiosament liberal que ens ha portat a una de les crisis més greus dels darrers temps?

5. insisteix més en el seu nacionalisme espanyolista que en el seu europeïsme?

6. ha sigut incapaç de condemnar el franquisme després de 39 anys de democràcia?

7. s'espia a ell mateix? De què no seran capaços per aconseguir el poder?

8. no és capaç d'assumir les seves responsabilitats polítiques, malgrat les evidències i, en ocasions, malgrat les incriminacions judicials?

9. voldria continuar imposant la seva moral nacionalcatolicista, rebutjant en canvi els principis i valors democràtics de caràcter civil?

10. és incapaç de governar casa seva?

Què pesa més? Això o una crisi econòmica conjuntural que no hem provocat, que intentem minorar amb mesures concretes -preservant els èxits i cobertures socials- i que aconseguirem diluir en un futur proper?

Treballant per al canvi turístic.

Aquest cap de setmana, els dies 23 i 24 de maig, Calella va ser un centre esportiu de primer ordre. Dues activitats, el tennis de taula i la triatló, aquesta última amb projecció internacional, van evidenciar el rumb que vol donar la política turística a la població. Una política turística per la que s'ha apostat fort des del govern municipal i que dissenya i dirigeix amb bon puls la regidoria de turisme. La companya Loida Serrano ha d'estar molt satisfeta de la feina feta per tal d'arribar a concretar i portar a terme aquesta prova esportiva, la mitja triatló Challenge, on han participat més de 2000 esportistes d'arreu del món. La mobilització de la ciutat i de la comarca ha estat un exemple de coordinació i de voluntat de cooperació. Però el més important al meu entendre és que la realització d'aquesta prova ajuda a consolidar el camí escollit per tal de donar un tomb de futur i de qualitat al turisme calellenc. Esperem que la propera prova que s'ha de celebrar el 4 d'octubre tingui el mateix èxit que aquesta i que ens permeti consolidar aquest turisme esportiu que tant pot aportar a la ciutat.

Recordant Mario Benedetti.

Aquesta setmana tots els mitjans de comunicació han anat plens de lloances i perfils de Mario Benedetti. La mort, per alguns autors, es converteix en una de les majors promocions de la seva obra. Segurament trobarem gent que s'acosti a l'obra de Benedetti per aquest comiat col·lectiu que han fet diaris, ràdios i televisions. No és mala manera. Mai és tard. Jo us animo també a llegir Mario Benedetti.

Però si molts mitjans han lloat la seva faceta de poeta i novel·lista, jo us voldria referir el seu mestratge en un gènere que sembla menor, però que amb ell va enlairar-se com un ocell poderós. Mario va ser un gran escriptor de contes. Els té d'una sensibilitat increïble i amb unes arrels populars i humanes que no pot deixat indiferent cap lector o lectora. Jo el vaig llegir per primera vegada quan buscava un text per muntar un monòleg teatral per a un amic. Ens vam quedar amb dos contes -Rèquiem con tostadas i El altillo- perquè donaven molt joc teatral i perquè es podien unificar en un sol discurs, però podriem haver escollit qualsevol altre. De molts dels seus contes es poden fer propostes teatrals. Va ser una experiència molt enriquidora: acostar-se al text, esmicolar-lo, intentar arribar a l'ànima del protagonista... No sé si ho vam aconseguir, però vam quedar satisfets amb el procés de reflexió i amb el resultat final.

No he llegit massa Benedetti: un llibre de contes i algunes poesies, per tant no sóc cap expert ni puc donar lliçons, però voldria animar-vos a què llegiu els seus contes. Un només. Diuen que quan es menja un cacahuet és impossible no continuar menjant-ne. Amb els contes de Benedetti us passarà igual, serà impossible que només llegiu un.

Manuel Serra i Moret, un exemple de vida.

Aquests dies s'està celebrant a la veïna ciutat de Pineda el 125è aniversari del naixement de Manuel Serra i Moret , que encara que no era fill de la població, va ser uns dels seus fills adoptius més brillants i esforçats.

A Serra i Moret li varen tocar viure uns temps complicats socialment i políticament. A la manca de recursos i a la pobresa se li afegia unes classes dirigents -era el temps del caciquisme- que prou tenien en pensar en ells i en el seu profit personal i de classe. Més tard va arriba la il·lusió revolucionària de la Segona República i el trasbals sagnant de la Guerra Civil. Finalment, l'exili.

Manuel va ser en aquell període una persona implicada amb el seu poble d'acollida i amb un esperit de servei per sobre de la mitja. Sota la seva direcció política, l'Ajuntament pinedenc va iniciar un procés de modernització interessant: construcció de l'edifici de l'ajuntament i l'escola, biblioteca, ordenació urbanística... Un avançat pel seu temps, un home amb perspectiva de futur. Un futur estroncat per la incomprensió i els interessos d'un sector minoritari, però molt fort econòmicament. Malgrat tot, les obres queden i el record de la persona també.