Fa dies que dono voltes a la necessitat personal d'acomiadar-me de Vicens Ferrer en aquest bloc. Però ha escrit tanta gent sobre ell, sobre la seva vida i sobre el miracle d'Anantapur que només podria repetir-me amb malaptesa un seguit d'idees poc originals. Intentaré de totes maneres dir quelcom més que sobre la persona, sobre el sentit de la seva vida.
Vicens Ferrer ens ha ensenyat que no hi ha res impossible, i ha jugat durant 50 anys contra la idea establerta de què és gairebé irrealitzable el somni d'un món més just, més equilibrat i més en sintonia amb l'home. Durant mig segle ha tingut a la punta dels dits la resposta i l'ha aplicat en un dels llocs més inhòspits d'aquesta terra: Anantapur. I la seva actuació ha estat sàvia, enormement intuïtiva segurament, però ha donat en la diana. Primer perquè va tenir clar que el camí de la salvació no era el camí de la paraula sagrada o la fe estoica d'algunes doctrines, sinó l'acció. El camí ha passat per l'educació de la gent (especialment dels nens i les nenes), l'aplicació d'un model econòmic humil però efectiu: amb una ajuda bàsica (apadrinaments) i valorant molt bé els objectiu, els homes i les dones d'aquesta zona de l'Índia havien de construir el seu futur, implicar-se ells i elles -sobretot elles- en la sortida de la misèria que els tenia arraconats. Avui el projecte de Vicens Ferrer ha assolit uns nivells que des d'aquí ens costa visualitzar -perquè també ens costa endevinar el nivell de pobresa de la zona-, però les persones que l'han viscut ens ho continuran explicant com ha fet Vicens Ferrer, perquè continuem ampliant el nostre compromís amb el projecte.
Jo crec que mai agrairem prou a Vicens Ferrer que hagi viscut entre nosaltres i ens hagi ensenyat tantes coses petites i que hagi escampat tant amor. Allà on siguis, gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada