Aquesta setmana tots els mitjans de comunicació han anat plens de lloances i perfils de Mario Benedetti. La mort, per alguns autors, es converteix en una de les majors promocions de la seva obra. Segurament trobarem gent que s'acosti a l'obra de Benedetti per aquest comiat col·lectiu que han fet diaris, ràdios i televisions. No és mala manera. Mai és tard. Jo us animo també a llegir Mario Benedetti.
Però si molts mitjans han lloat la seva faceta de poeta i novel·lista, jo us voldria referir el seu mestratge en un gènere que sembla menor, però que amb ell va enlairar-se com un ocell poderós. Mario va ser un gran escriptor de contes. Els té d'una sensibilitat increïble i amb unes arrels populars i humanes que no pot deixat indiferent cap lector o lectora. Jo el vaig llegir per primera vegada quan buscava un text per muntar un monòleg teatral per a un amic. Ens vam quedar amb dos contes -Rèquiem con tostadas i El altillo- perquè donaven molt joc teatral i perquè es podien unificar en un sol discurs, però podriem haver escollit qualsevol altre. De molts dels seus contes es poden fer propostes teatrals. Va ser una experiència molt enriquidora: acostar-se al text, esmicolar-lo, intentar arribar a l'ànima del protagonista... No sé si ho vam aconseguir, però vam quedar satisfets amb el procés de reflexió i amb el resultat final.
No he llegit massa Benedetti: un llibre de contes i algunes poesies, per tant no sóc cap expert ni puc donar lliçons, però voldria animar-vos a què llegiu els seus contes. Un només. Diuen que quan es menja un cacahuet és impossible no continuar menjant-ne. Amb els contes de Benedetti us passarà igual, serà impossible que només llegiu un.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada