Vagi per endavant la meva profunda decepció per la confessió de frau fiscal que ha fet l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Ell ha estat el meu president durant 23 anys i sempre he pensat que, deixant de banda les diferències ideològiques, ha estat un bon president i un referent per a tothom. Sovint l’he vist com el pare que renyava els seus fills i que els indicava el camí a seguir. Ell, que havia dit que havíem de pagar impostos, que havien de ser bons catalans, que l’ètica havia de moure els nostres actes, que havíem de pensar en els altres, que era un honor presidir la Generalitat i que s’hauria de poder fer de franc...
Ell, a qui tot el país va protegir perquè havia estat perseguit injustament en el cas Banca Catalana... Ell, el Molt Honorable, el pal de paller, ens ha deixat, des de fa uns dies, una mica orfes. Què ens podem creure ara? L’herència? Els més de 1800 milions dels seus familiars guanyats amb el suor de les seves fronts? Els cotxes esportius del seu hereu, justa recompensa dels seus esforços en el camp dels negocis? Les ITV com un instrument per atacar l’hereu polític de la nissaga?... No sé, em dóna la sensació que a Catalunya també hem tingut una nissaga “reial” que ens ha governat amb unes prerrogatives i un poder absoluts.
Ningú s’ha mogut. Ningú a dit res. Ara es comença a argumentar per part d’alguns que en Jordi Pujol “també” ha fet coses bones per a Catalunya. Segurament ha estat així. Però si des de la seva responsabilitat ha facilitat, per comissió o per omissió, les corrupteles del seu entorn, especialment dels seus fills i filles, el seu actiu polític queda força neutralitzat, perquè llavors el seu interès no era Catalunya, sinó el profit i els negocis de la seva nissaga. Però, superat l’estupor dels primers moments, m’agradaria que se n’anés més lluny. Ja és hora. No pot ser que estiguem governats per una casta extractiva que s’emplenen la boca de pàtria i la butxaca dels nostres diners. A qui correspongui, però ja. Ja n’hi ha prou de comissions oportunistes, el famós 3%, i de Palaus de la Música. Recordem que la CiU, que ara s’estripa les vestidures, té embargada judicialment la seva seu (injustament?), que UDC ha estat condemnada per finançament irregular, i encara el seu líder continua donant lliçons, que persones de l’òrbita d’aquests dos partits estan implicats en casos de corruptela més o menys importants. I no passa res. Sembla ser que també a Catalunya hi ha moltes Cristines de Borbó. [NOTA per els de “i tu més”: Quan dic que hem d’investigar profundament i castigar la corrupció amb contundència, dic: els meus primer. I tots els partits haurien d’aprendre d’una vegada que davant la corrupció. rebuig total.] Fotografia de La Vanguardia.
2 comentaris:
...i a nosaltres ens van retallant el sou i pagues que ens donarien per algun caprici, manda webs!!! Que decebedor, quina impotència, quina ràbia i quina sensació de que a ells no els hi passarà res, no és just.
Hizo una maniobra perfecta, aprovechó la patria y los ''buenos catalanes'' para perpetrar su aumento ilegal del patrimonio, no sé por qué causamos tanto revuelo, yo y muchas personas le vimos el plumero desde hace tiempo, siempre nos decían, vais contra Cataluña. Ahora tenemos que darnos cuenta de que estamos en manos (con CiU)del nacionalismo más rancio y arcaico que ha arruinado Europa desde hace ya siglos, son caciques y les ampara la ley, sonríen viendo que oligarcas, como él, vacían sus bolsillos para así llenar sus arcas. Buen artículo, Pep.
Publica un comentari a l'entrada